dimarts, 28 de novembre del 2017

Restaurant la restauració

Quan una barraca es restaura i, solemnement, es procedeix a la seva inauguració no vol dir que la tasca s’ha acabat. Aquestes construccions són vives i requereixen d’un manteniment periòdic, i més encara si es troben en zones de pas de vianants, que no tots els passavolants són respectuosos amb el que es troben pel davant, en el seu camí.

La barraca número 13, la de la costa del Jan, es troba a ran del camí que puja cap a Castellar Vell, un corriol bastant transitat per les persones que accedeixen a peu a aquell emblemàtic paratge o que, simplement, segueixen el circuit de Natura que va publicar i marcar el Centre Excursionista de Castellar ja fa un bon grapat d’anys. A banda de l’entestament de les bardisses en créixer allà on fan més nosa, els cadells d’home -no gaire ben ensinistrats-, tenen una inveterada tendència a enfilar-se allà on les seves cames els hi permeten i tot fa pensar que, l’estructura de l’esmentada barraca, els atreu de forma irresistible. Coneixedors que a un dels seus costats s’havien desprès algunes de les pedres que tan curosament havien col·locat, els pedrasequers han anat a guarir la ferida, tot i que és la tercera vegada que assisteixen d’urgència aquesta construcció que, preveient les circumstàncies comentades, ja es va restaurar aglutinant les pedres de la seva estructura interior amb ciment, fent-la més sòlida i foragitant el risc d’esfondrament.

Les tasques escomeses no han estat de gran calibre, motiu que ha permès la tropa fer un esmorzar campestre, buidar el pap de renecs i tornar d’hora cap a casa contents i sadolls per la feina feta.

dimarts, 21 de novembre del 2017

La pedra va apareixent

Oi que s’havia dit que la pedra era absent allà on es necessitava? Aquest repetit “mantra” ha estat entonat pels pedrasequers en un acte de meditació conjunt, asseguts al terra, les mans unides en símbol de pregaria i escoltant música de Georgie Dann. Aquesta extàtica actuació coreogràfica els ha portat a tenir una visió, fet que els ha esperonat a esmolar la seva capacitat olfactiva i ensumar les cobejades pedres allà on semblava que no hi fossin, amagades com preuades tòfones.

Que si tu estires una mica per aquí i jo estiro una mica per allà, han estat acumulades pedres que permetin finalitzar la construcció a la propera escomesa i tenir-la a punt per a les visites d’alta distinció que s’esperen pel dia 5 de desembre, personatges que volen copsar l’habilitat del grup d’esportistes del roc pelat per a apilar pedres de forma tan ordenada. En el proper fascicle sereu informats de qui són aquests dignataris i el motiu de la seva visita. De moment ja en teniu prou.

dijous, 16 de novembre del 2017

Celebració

Els pedrasequers celebren els seus aniversaris com la Guardia Civil fa les rondes, és a dir: per parelles. L'extraordinària jornada d’avui ha estat dedicada a la constatació del pas del temps a través del Francesc i del Ramon, que no endevinaríeu mai l’edat que tenen (i millor que no ho feu, no sigui que us passeu i l’haurem esguerrada). Com gent guerrera que són (i pot ser encara ben trempada), el grup ha estat convidat a un esmorzar al xiringuito de Les Arenes, a l’aire lliure i amb l’única calefacció que els hi pugui aportar l’astre rei, càlida responsabilitat que es va cedint a l’ànima del porró a mida que progressa l’esmorzar. Les veuetes que sortien com arraulides bafarades en arribar, es tornen greus interjeccions en la sobretaula de cafès amb gotes, moments extàtics en els que tots
tenen raó i critiquen sense mesura els seus enemistats, absents, és clar! Queda constatat que Ruavieja és el sèrum de la veritat.

Olives, patates fregides, mongetes amb cansalada, més cansalada, botifarres de dues races (blanca i negre) i pa torrat contribueixen a eixamplar els nivells de colesterol, substància pot desitjable que s’ha de rebaixar en el decurs de les jornades laborals, és a dir: trobant i aixecant pedres.

- Escolta’m un moment! I les postres?
- Ostres tu! Disculpeu però no n`he pensat en postres.

Un cop tothom reia content, fins i tot els que havien de pagar la festa, el pare carbasser va fer un anunci de transcendental rellevància: s’estava gestionant un contracte de treball. Hi havia una petició per a construir una barraca al mig d’una rotonda en una població propera, ara calia establir les condicions i es demanava opinió a l’assemblea general d’aixecadors de pedra.

- Que ens paguin l’esmorzar cada dia de treball.
- Que la pedra sigui bona, que es trobi en els límits del municipi i de mides variades.
- Que posin una placa informant dels constructors.
- Que paguin ells tot el material.
- Home! Això ja se suposa, no?

Se n’ha pres nota i la comissió negociadora presentarà les demandes en una reunió que tindrà lloc demà. Un cop sigui signat el contracte, es farà públic el lloc on lluirà aquesta nova meravella. S’ha de tenir en compte que no es tracta d’una restauració en mig del bosc, serà una construcció totalment nova en zona urbana.

dimarts, 14 de novembre del 2017

Si us plau: trobeu pedres!

La inveterada manca de pedres en les restauracions dels pedrasequers ha esdevingut una urgència de primer ordre. La barraca de l’Enric de la Fonda està quasi acabada, esperant pacientment que siguin trobades les pedres que necessita per a la seva completa reconstrucció. Però, això sí, han de ser pedres de qualitat. No s’hi val portar pedres d’aquelles de conglomerat que s’esmicolen entre els dits, ha de ser una pedra dura, resistent als cops i, addicionalment, que presenti unes formes regulars, vaja: més
o menys com un carreu. Però que no es noti massa, que passi desapercebut com a pedra casual, trobada al mig de les bardisses amb ànsies de convertir-se en barraca.

Els esportistes de la pedra seca han pres un compromís: en el cas que es donin les condicions esmentades al paràgraf anterior, la barraca número 16 serà una realitat en el decurs de la propera jornada de treball. Paraula d’honor!

El cronista s'atreveix a encoratjar a tots els seus lectors que, si troben alguna pedra que s’acosti a les característiques descrites, l’agafin i facin una aportació voluntària. Aquest gest generós i altruista serà compensat amb una menció honorífica en el decurs de la inauguració de l’obra. Penseu que això romandrà pels segles dels segles i sereu recordats per tots aquells que no tindran ni idea de qui sou. Les pedres les podeu portar a la plaça Calissó el proper dimarts a les vuit del matí; dia, lloc i hora que fan servir els atletes lítics en les seves trobades per al recompte de braços, tot just abans de desplaçar-se cap al “tajo”. Allà seran seleccionades passant un estricte control de qualitat, rebutjant les que no siguin homologades, que les haureu de tornar cap a casa. Ja ho sabeu, us feu responsables de la finalització d’aquesta tasca en el termini indicat, altrament no es poden demanar responsabilitats als abnegats aixecadors de pedra, que prou fan en el seu afany de reeixir en la feixuga càrrega de la litúrgia de l’esmorzar de cada dimarts, acaronats pels braços nus de la mare Natura.

De moment, la llinda i d’altres pedres d’una certa rellevància, ja han estat ubicades al lloc que les hi pertoca.

dimarts, 7 de novembre del 2017

Restaurant la barraca número 16

La família Olivé, els de la Fonda Olivé de Sant Llorenç Savall, devien ser molt populars en aquella població, si més no el Ramon i l’Enric, ja que han prestat els seus noms a la toponímia que assenyala diferents indrets de la geografia propera al turó del Castelló. A saber: L’avenc del Ramon del la Fonda, la font de l’Enric de la Fonda i, ara també, la barraca de l’Enric de la Fonda, que repeteix topònim i guanya al seu germà(?) per 2 a 1. A la Fonda Olivé fa temps que no es pot celebrar cap cerimònia, per haver desaparegut en l’espai físic i només romandre en la memòria de tots aquells que van passar allà bones estones, aixecant gots plens de bon vi, que baixaven buits, i engolint les apetitoses menges allà cuinades.

 Ara, els pedrasequers escalfen els seu físic aixecant rocs per a restaurar la malmesa barraca de l’Enric, pot ser amb l’esperança de compensar aquest esforç amb les delícies que pugui proporcionar alguna fonda propera.

- Escolta noia! Jo peus de porc a la brasa.
- Jo botifarra. Mitja blanca i mitja negra.
- Poso mongeta de ganxet i amanida per a compartir?
- I tant, maca! I una mica de cansalada també.

Mentre tant, han desenterrat una pedra enorme que havia passat desapercebuda als constructors originals de la barraca. Una mena de dolmen que han hagut d’arrossegar i hissar amb l’ajut de l’argue, tot i complementar el servei d'aquest mai ben ponderat estri amb palanques de ferro i pals d’alzina. La pedreta ha quedat reposant sobre uns pals al capdamunt de la barraca, a l’espera d’assignar-li la ubicació definitiva que, donades les seves dimensions, quasi taparà la meitat del sostre de la construcció. Tot i que el material és poc consistent, el grup no tindrà cap problema en reeixir en les seves pretensions, com és costum i notori per l’historial que acumulen.

 De moment, l’alzina que fa de sentinella al costat de la porta s’ha salvat.