dimarts, 20 de desembre del 2016

A pas de bou s’hi arriba prou

El dia no convidava gaire a sortir de barraques. La combinació del fred i un cel curull de boires (vessaven pertot arreu) apuntaven a un ambient desagradable en mig del bosc. Tot i així, un petit grup de pedrasequers més valents, que no estaven afectats per compres compulsives de Nadal, refredats o visites mèdiques, ha enfilat el camí que mena cap a la barraca 103, per tal de posar algunes pedres més a la corona que té formada al capdamunt.

No s’ha avançat gaire en el tancament de la barraca, i més tenint en compte la retirada precipitada i forçosa per causa de la pluja que els ha caigut al damunt i que ha xopat la pedra, tot i que ja havien celebrat la important i principal tasca de cada jornada: la litúrgia de l’esmorzar.

Només queda un dimarts abans del canvi d’any, però això no és prou motiu com per a posar-se a córrer. No dubteu que, si la barraca no s’acaba aquest any, s’acabarà l’any vinent, pedra a pedra.


dimarts, 13 de desembre del 2016

Una llinda de primera classe

Algunes de les tasques que requereixen les construccions de l’interès dels pedrasequers necessiten afinar-se bé, fet que pot alentir el procés de restauració en termes del temps mesurat des del punt de vista humà, esguardat des del punt de vista de la duració de la barraca ja és una altra cosa.


Tot l’embalum de pedres que es mouen per a muntar la construcció no seria res sense una llinda adequada. El procediment és el següent: es localitza la peça, s’apropa a la barraca i, una vegada equilibrats els muntants de la porta, s’hissa fins al lloc que li pertoca. Un cop s’arriba a aquest punt, es pot considerar que la barraca està quasi feta, el més feixuc és trobar la pedra que sempre falta per a tancar la volta.

En la construcció que els ocupa, ha estat localitzada una llinda sospitosa de no ser una pedra verge, pels caires tan treballats que presenta, però això no ha de preocupar ni ser motiu de befa, ja que ha estat trobada allà, tirada a terra sense que ningú parés atenció en aquell roc fins que van arribar els pedrasequers, per a donar-li una oportunitat de lluir-se com un arquitrau grec.

Les seves dimensions i el seu pes són arguments de ídem com per a aplicar-hi elements que ajudin al seu transport, i també a contrarestar la força de la gravetat. Les eines principals del matí han estat els torrons i el moscatell amb el que s’han regalat el aixecadors de pedres, la resta ha vingut adés tota rodada, així s’ha tibat d’ella amb un vehicle sondrollant pels camins, ha estat muntat el providencial ternal, ha estat hissada la llinda enjòlit fins al lloc que li pertoca, ha estat desmuntat el ternal i, tot seguit, han tocat dotze campanades a la torre de l’església.

Fi de la jornada, no se'n pot demanar res més.

dimarts, 6 de desembre del 2016

Jornada d'obrir camins

La jornada d’avui ha estat marcada per la rebel·lia dels pedrasequers que, en lloc de celebrar assenyadament el Dia de la Constitució, com qualsevol cristià penitent, n’han fet cas omís i han anat a treballar com és habitual cada dimarts i, per a més inri, sense compensació de jornada. La major part d’ells cobra de l’estat, fet que podria ser motiu per a considerar-los funcionaris passius i susceptibles de rebre una severa sanció penal i/o administrativa. El cronista ja està preparant coques de llardons farcides amb una llima sorda per a portar-los-hi quan els fiquin a la trena.

La tasca que han portat a terme ha estat la de netejar el segon circuit que es descriu a l’enllaç següent: http://grpsc2.blogspot.com.es/p/itineraris.html, que uneix un grapat de construccions en pedra seca pel marge dret del Torrent de Canyelles. Han hagut de barallar-se amb arbres caiguts, asclar branques que han quedat pel mig i enredar-se amb els arítjols i les gatoses que han multiplicat el seu número gràcies a la bonança i a la llum del Sol, que cau de ple ara sense les capçades que feien ombra.

 Pot ser Déu ha volgut castigar el seu mal comportament omplint d’esgarrinxades les seves cames pecadores, fent-los tornar sollats i retuts.

dimarts, 29 de novembre del 2016

La barraca 103 avança poc a poc

La construcció que s'està restaurant presenta alguns problemes que els pedrasequers han de resoldre amb una certa dignitat. Posen en joc el seu prestigi, el seu urc!

La primera urgència amb la que es troben és identificar una llinda adequada. S'especula que la peça original es va trencar, possible causa de l'enfonsament del sostre de la barraca. Adesiara es trenquen aquestes peces i s'esvaeix la seva funció, motiu pel qual s'ha de trobar un element que la substitueixi. Ja apareixerà!

La segona urgència és la ja inveterada mancança de pedra. On són les pedres que formaven part d’aquesta construcció? Pot ser els constructors originals eren més baixets i no necessitaven tanta alçada. El cas és que es necessita pedra i, si hi ha sort, que sigui ampla de mides per tal de tancar la volta sense botir-la massa.

A l'hora adequada i lluint un posat sadoll, els aixecadors de pedres abandonen la construcció amb la intenció de deixar-se gronxar per les delícies del repòs.

dimarts, 15 de novembre del 2016

La barraca 103 ja ha sortit de la UCI

Algunes de les barraques trobades es poden considerar com malalts greus que necessiten atencions especials, construccions que requereixen unes cures precises i meticuloses per a fer-les sortir de l'estat que equidista entre la recuperació i la desaparició definitiva. Com a qualsevol operació quirúrgica, el primer que s'ha de fer és conformar un camp estèril al voltant de la zona que s'ha d’intervenir.

En el cas d’aquesta barraca, ha calgut netejar de llentiscles, arboços, arítjols i d'altres elements vegetals vius o en putrefacció que barraven l'accés al malmès amuntegament de pedres, després s'ha retirar tota la pedra y terra que no es mantenia en equilibri, conservant i consolidant aquelles parts que havien aguantat dretes. Una part del grup ha destinat els seus esforços a netejar el camí d'accés i construir uns esglaons amb troncs de fusta fent de mamperlà. Un cop fetes aquestes tasques prèvies i estabilitzat l'interior de la paret de mà dreta, les pedres han començat a pujar per tot el contorn i els muntants de la porta, tasques que han estat interrompudes cap a dos quarts d’una, quan un dels pedrasequers ha donat l'ordre de plegar, que no tot s'ha de fer en un sol dia.

Definitivament, la barraca 103, o "d'en Ramon Suades" ha sortir de la UCI amb bon pronòstic.

dimarts, 8 de novembre del 2016

De la 107 a la 103, passant per la 129

La 129
En la jornada d’avui, pot ser per la fresqueta que queia del cel al camp, s’ha fet una tasca itinerant, passant primer per la barraca finalitzada en el decurs de la jornada anterior, la 107 d’en Lluís Vila, amb motiu de recuperar les eines allà emmagatzemades. La següent parada ha estat a la barraca 129 o “de l’Ernest” que, pel seu bon estat en el moment de la troballa, només necessitava unes quantes paletades de terra a sobre i tatuar-li el número corresponent a la pedra de la porta.

Finalment, els pedrasequers han adreçat les seves passes cap a la barraca número 103 o “d’en Ramon Suades” on, abans de començar les feixugues tasques que necessita aquesta ròssa, s’ha procedit a celebrar la reparadora cerimònia de l’esmorzar.

La 103
També la 103
El temps, en la seva relativitat, ha passat en un sospir amb tantes anades amunt i avall, fet que confirma la teoria de l’Einstein aplicada a la pedra seca, quan deia que si et dispares a la velocitat de la llum fins a l’Alfa Centauri i tornes, que serien prop de 9 anys de viatge, quan arribes ja són totes les barraques fetes i, pot ser, els barracaires serien uns altres.

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Barraca finalitzada

Sí, la barraca número 107 ja té el caramell instal·lat i plenament efectiu, espantant les bruixes que es passegen per aquelles contrades quan la lluna plena es fa present.

El dia no animava gens a sortir de casa, s’havia despertat humit i plujós, apte només per a cargols i cucs de terra. Els barracaires són més cargols que cucs i s’animen, sempre i quan el plugim els deixi moure amb una certa comoditat, com era el cas, tot i que la pedra era molla i pesava més que quan és seca,

Han seguint l’ordenat procediment de transportar un carregament de pedres per a obrir la gana, esmorzar amb postres per a, després i ràpidament, concloure la feina tancant el forat del sostre, posant-li terra a sobre i plantant el caramell. Tot seguit s’han desplegat les banderes reivindicatives, s’ha lluït un posat seriós a la fisonomia i s’han pres les imatges que immortalitzaran el moment.

El titular de la construcció, en Lluís Vila, ha fet acte de presencia per a ajudar els pedrasequers en la conclusió de la seva segona llar. Com a acte d’agraïment, ha aportat una ampolla de ratafia i unes galetes que han fet les delícies dels assistents a l’hora de les postres de l’esmorzar.

La secció artística, comandada pel company Josep Llinares, ha deixat constància de la seva creativitat amb una peça d’”Art land” que, com es pot apreciar a la imatge que s’adjunta, consisteix en una rodona de pedres que encerclen una vella soca morta y una jove alzina ben eixerida, a mode de metàfora que uneix la vida i la mort dins del mateix espai, conformant un espai ben harmònic en conjunt amb la barraca.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

La barraca número 107 a punt per a tancar el forat de la fontanel·la

La perseverança dels pedrasequers els condueix als seus èxits per moltes dificultats que es trobin pel camí, i més encara si aquestes dificultats fossin pedres de bona mida ja que, com passa en cadascuna de les construccions a les que s’han encarat, sempre falta pedra.

Aquest coratge cercador de pedres els porta a ensumar-les allà on es trobin, sigui prop o sigui lluny. En la jornada que ens ocupa, una part del grup s’ha dedicat a la recerca, localització i explotació d’una pedrera espontània que ha aparegut per les rodalies, transportant la preuada mercaderia per a nodrir les mans dels que les col·locaven al seu lloc, que no paraven ni per a renegar.

La barraca ha quedat bastant maca, no com per a lluir-la en un concurs però, amb el material que es troba per allà de trencadissa llicorella, no es podia fer res millor. En el decurs de la jornada vinent es procedirà al seu tancament, a prendre-li les mides, marcar-li el número que li correspon i embolicar-la amb les banderes per a la immortalització digital, sempre acompanyada dels seus emocionats rescatadors. En Lluís Vila, titular de la construcció, podrà fer la mudança. Després de tanta cerimònia, encara tindran temps per a visitar una semi-barraca propera, on s’establirà la pacífica discussió sobre si es tracta d’un barraca o, en el pitjor dels casos, només d’una prosaica pila de pedres casual.

Quedi aquí la intriga que es resoldrà en el proper fascicle.

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Les pedres de la barraca 107 ja pugen

El clima és un factor determinant en l’activitat del grup de pedrasequers: si és bo es treballa, si no és bo es reposa, el cas és fer alguna cosa (rodolí de xiripa). En la jornada d’avui, el clima esbojarrat d’ahir ha fet una pausa i ha lluït el càlid sol que comença a ser agradable, lluny del canicular de l’estiu que torrava les testes i els pensaments dels obrers de la pedra.

Tot i el reduït nombre d’assistents a la crida de la pedra seca, s’ha desbrossat el camí que mena cap a la barraca, s’ha buidat aquesta fins a trobar la cota del terra primitiva, s’ha començat a restaurar part dels muntants de la porta i les parets i la zona enjardinada comença a prendre forma. No es podia demanar més, i tampoc cal córrer que el sou no varia, tot i que, segons el nou conveni, s’ha doblat l’emolument: abans no es cobrava res i ara no es cobra res de res.

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Anar tancant feines i encetant de noves

La 141
La barraca número 141, també coneguda com “d’en Pau Jonoll”, ja està finalitzada. La cerimònia de tatuar-li el número que li correspon, embolicar-la amb les banderes y fer-se la fotografia de grup al seu davant per a la posteritat marca una fita en el món barracaire, el punt en el que l’ànima s’expandeix de joia per la feina ben feta y que romandrà per una bona temporada.

L’ànima torna a la seva humilitat habitual immediatament, quan el grup es desplaça cap a una barraca que es troba a poca distància de la que s’ha finalitzat, que està en bon estat de salut però que necessita una neteja de cara. Les barraques són com la dentadura, que requereixen d’atenció professional cada cert temps per a evitar que es corquin o li caiguin les peces. La visita ha servit per a fer la troballa de l’amagatall de l’escopeta al seu interior, ignorat fins a aquell moment. La memòria no declarava la identificació numèrica d’aquella construcció i queda pendent gravar-li per a una nova ocasió, tot i que s’ha aprofitat per a esmorzar al seu costat per si Déu baixava del cel amb el número agafat per les banyes, però no ha estat així, s’haurà de consultar el catàleg en tornar a l’oficina.
La de l'escopeta

La 107
La tasca de la jornada ha continuat a la barraca número 107, el sobrenom de la qual és “d’en Lluís Vila”, també a poca distància de l’anterior. Aquesta es troba amb tota la pedra escampada pel terra, fet que ha obligat a seguir el procediment adequat per a aquests casos, és a dir: es formen dos grups, uns es dediquen a traginar pedres y l’altre a arranjar l’entorn, ple de arítjols i bardisses amb unes soques ben gruixudes.

I amb aquest entreteniment ha sonat l’hora de plegar al rellotge del campanar, que ells no l’han sentit batallar però s’ho han imaginat i han tocat el dos.

dimarts, 27 de setembre del 2016

Celebració

La jornada d’avui ha estat dedicada a la socialització, a la consolidació de lligams emocionals entre els membres del grup i afegits. L’excusa ha estat l’aniversari d’un dels aixecadors de pedres, que feia 73 anys que va fer el seu primer somriure i li va quedar imprès per a sempre més.

A les 9 en punt del matí, el foc ja cremava per a preparar les brases en les que s’havien de posar morenes les botifarres, la cansalada y les llesques de pa de pagès. Un pebrot i uns tomàquets de l’hort casolà complementaven l’amanida verda amb olives trencades.

Els participants van anar apareixent de mica en mica, fent augmentar el volum de les veus en les múltiples converses creuades que s’establien mentre es preparava el tiberi, delerós d’ubicar-se a la ben parada taula. El cronista va fer la seva petita aportació ajudant a torrar pa, posant-lo a taula i obrint les ampolles de vi amb el llevataps.

Un cop a taula, les botifarres i la cansalada es van passejar pel davant dels comensals deixant-se caure en els plats que les acollien maternalment. L’olla de les mongetes no va parar fins que només va quedar el suc on es banyaven despullades. El pa torrat es deixava rebregar per la vermellosa carn del tomàquet, conformant una simbiosi que cristal·litzava amb el daurat oli del setrill. El vi s’abocava en els gots i en el porró - que no era carlí -, amatent de la seva funció d’ajudant en la deglució d’aquelles suculentes menges, i d’engrescador d’ànimes en pena o soporífer obnubilador de voluntats, en funció del volum trasbalsat.

En aquella estreta i llarga taula es van establir tres entorns de conversa en funció de la geografia: un a cadascun dels extrems nord i sud i un altre al centre del que era partícip el cronista, on es va arribar a un elevat nivell de virtuosisme en les exposicions de les teories sobre la creació i evolució de l’Univers, desvinculant-lo totalment de les qüestions teocràtiques. Es pot dir que tot plegat va acabar en un pacífic empat.

Els carquinyolis, la mistela, el cafè i els licors van posar fi a la festa carregant a la tropa amb més alegria que la que cadascú havia portat de casa seva. D’això es tracta.

Gràcies Ramon.

dimarts, 20 de setembre del 2016

Dins la barraca número 141, o d'en Pau Jonoll, ja no plou

Quan es dóna per finalitzada la restauració d’una barraca? En quin moment es pot dir: - Això s’ha acabat? Hi ha construccions que tenen una finalització més mancomunada, en les que es requereix una col·laboració constant fins a la seva finalització, quan calen més de quatre mans per a posar la tapadora al seu lloc, més cabassos per a pujar la terra i tants dalls com lliris es planten finalment. D’altres construccions, com la que ens ocupa, tenen una conclusió més difosa pel tipus de pedra emprat, per no haver lliris que plantar en un sostre pedregós, orfe de terra on arrelar. En aquest cas sempre hi ha un pedrasequer que posa l’última pedra, i és a llavors quan es diu – Apa nois!. Això ja està -, tot i que, estimat lector, encara podries anar-hi tu i afegir una pedra més a la pila; serà teu, doncs, el mèrit d’haver acabat la barraca. Ets convidat a fer-ho!

Si en Pau Jonoll aixequés el cap d’allà on el tingui reposat i ben pelat, estaria ben cofoi de la barraca que li ha estat dedicada pel grup d’aixecadors de pedres, tot i les dificultats amb les que s’han trobat. La llicorella és molt trencadissa i no presenta grans llosses consistents per a tancar amb un sostre baix, això ha obligat a anar apilant pedra més petita que, com a conseqüència, obliga a la forma final que té la barraca, com es pot veure a la imatge. Un pèl més alta i hauria sortit un campanar.

Com no podia ser d’una altra manera – i és una característica d’aquest grup -, ha faltat pedra que ha estat arreplegada dels voltants, en aquell treball col·laboratiu que fan aquests pedrasequers: uns cerquen la pedra i la traslladen, d’altres les van posant a sobre i un altre es preocupa de l’obra civil de l’entorn, arranjant carrers i viaranys d’accés amb molta meticulositat, traient la punteta de la llengua d’entre els llavis mentre treballa.

En el decurs de la propera jornada li serà gravat el número corresponent i es procedirà a la cerimònia d’inauguració, amb la intenció que assisteixin tots els membres absent en el dia d’avui. També li seran presses les mides, formes i coordenades, per a deixar constància a la seva fitxa en el catàleg barracaire d'aquesta jurisdicció.

dissabte, 17 de setembre del 2016

Jornades Europees del Patrimoni


En l’àmbit de les Jornades Europees del Patrimoni, la nostra entitat, junt amb l’Arxiu d’Història, vàrem organitzar una descoberta del patrimoni de la construcció de pedra en sec i d’altres elements locals, com ara els forns de raig urbans que passen desapercebuts i les pedreres del Forn de Raig i del Meima.
De la mà d’en Joan Roura, pel Grup de Recerca de la Pedra Seca del C.E.C., i d’en Roger Rocabert, per l’Arxiu d’Història, els 27 assistents van gaudir d’una passejada en la que es feien diferents aturades als punts en els que es trobaven els elements protagonistes de la jornada, allà on rebien les acurades explicacions dels experts.

S’inicià a l’aparcament que es troba entre la Ronda de Tramuntana i el Carrer Forn de Raig, amb la intenció de mostrar les restes de dos forns de raig que es troben allà mateix, que passen desapercebudes per a bona part dels vianants que freqüenten aquella zona i que donen nom a un dels carrers esmentats.

Aquests forns de raig, molt més productius que els seus antecessor d’olla, van cessar la seva activitat l’any 1972, suposadament per la baixa rendibilitat davant la competència.

La Pedrera del Meima va treballar fins a la dècada del 1960, produint pedra per a vistoses construccions locals, com ara l’església de Sant Esteve, i també de la ciutat de Barcelona.

Costes amunt, passant pel Bosc de Pedres, els participants van gaudir de la visita a diferents barraques de pedra seca que es troben escampades pel Puig de la Creu, entre les que hi són dues de noves que han aparegut en les darreres setmanes, una d’elles molt peculiar per constar de dos cossos comunicats entre si.

Cal fer esment que s'ha iniciat el procés de preparació de l'expedient de la candidatura internacional de l'arquitectura de "Pedra en sec" com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, en el que participen més de sis països i també la Generalitat de Catalunya.

La jornada es va donar per finalitzada al costat del forn de calç que es troba a la sortida del poble, camí de Can Cadafalch.

Cal agrair l’assistència dels participants, així com les exhaustives explicacions rebudes d’en Joan i d’en Roger.

dimarts, 13 de setembre del 2016

Endavant amb la barraca número 141

Ara que han passat les festes, toca continuar amb la feina quotidiana, i aquesta és la que afecta a la barraca número 141, altrament coneguda com “d’en Pau Jonoll”.

La primera impressió que es va tenir d'aquest obra, que augurava una restauració ràpida i sense complicacions, s'ha vingut avall al mateix temps que s'havia d'enderrocar una paret que mostrava un punt feble a la seva part mitjana.

Les llicorelles presenten l'inconvenient que es trenquen amb molta facilitat, fet que obliga a ubicar-les de forma que quedin ben assentades. En cas contrari pot arribar a produir-se un desballestament de la zona de treball.

Tota aquesta feina requereix concentració, moments extàtics que acceleren el rellotge i més quan els companys que canten les hores no hi són. S'ha esmorzat tard i s'ha plegat passada l'hora de la jornada laboral. S'haurà de demanar als absents que cantin les hores per telèfon per tal de no excedir-se en els temps marcats per a cada pausa.

dimarts, 6 de setembre del 2016

Jornada d’arranjament i neteja

Així ha quedat, de moment
El proper dia 17 de setembre, dissabte, tindran lloc una activitat relacionada amb les Jornades Europees pel Patrimoni 2016, esdeveniment en el que la nostra entitat col·labora amb l’Arxiu d’Història i l’Ajuntament, organitzant una descoberta per les barraques de pedra seca que es troben disseminades pels voltants del Puig de la Creu, entre les que destaca la darrera adquisició, peça de més envergadura entre les que són conegudes dins del terme de la nostra població, la barraca número 142 que porta el nom de n’Anna Pallejà i en Josep Maria Torras, insignes membres del C.E.C. i actius col·laboradors en les seves activitats.

Estat inicial
Amb motiu d’aquest acte, el grup ha dedicat la jornada d’avui a l’arranjament de l’entorn i a la neteja de senders pels que accedir-hi amb comoditat, per tal de facilitar el caminar dels visitants, participants en les dites jornades.

 Els membres del grup han suat de valent, amb la il·lusió que omple l’ànima quan hi ha consciència d’actes transcendentals. Cofois i satisfets, han tornat cap a casa per a gaudir d’un ben guanyat repòs.

dimarts, 30 d’agost del 2016

La restauració de la barraca d’en Pau Jonoll va avançant

El grup de pedrasequers avui ha estat reduït al que es podria dir un grupet. El que, en termes militars, és una esquadra, és a dir: quatre de tropa i el caporal.

Tot fa pensar que alguns elements es resisteixen a donar per acabades les vacances que estableix el conveni col·lectiu de l'aixecador de pedres. D'altres, s'agafen la baixa per a passar uns dies al balneari del Taulí, aprofitant les rebaixes quirúrgiques d'estiu. El cas és que falten mans per a tanta pedra, tot i que la feina va avançant a bon ritme. Els que hi són penquen multiplicats, pot ser perquè no queda espai per a tant renec.

La barraca ha estat buidada de tota la runa acumulada al seu interior, les pedres arxivades per mides i formes i les parets han començat a pujar fins que s'ha donat la veu de final de jornada.

- Ep! Que són dos quarts d’una.

La barraca ha quedat com podeu veure a la imatge, i els pedrasequers cap a casa, a treure's la brutícia de sobre abans de seure a taula pel dinar, que són molt polits tots ells.

dimarts, 23 d’agost del 2016

Reprenent la feina

Les vacances poden servir per a restaurar les energies consumides en el decurs de les jornades laborals, o no, depèn a què es dediqui aquell temps. Els pedrasequers s’han reincorporat a la seva feina amb uns ànims bastant potents, fet que suposa que el seu temps no ha estat consumit a les discoteques de la costa, tot i que algun presenta un bronzejat sospitós. Ho demostren amb el inveterat nivell de renecs rondinaires sobre la pedra que ha d'anar en aquell lloc i els matolls que s'han de tallar o mantenir. Al cronista li venen ganes d'amanir el festival que es porta a terme cada dimarts amb la música de la cavalcada de la Valquíria, d'en Wagner, que se li escau molt bé.

 L'any 1853, un segle abans de la fundació de la nostra entitat, en Pau Jonoll pagava religiosament els impostos per tal de mantenir els seus drets sobre la vinya del Roldora, aquesta circumstància ha fet que se li dediqui la barraca de la qual han iniciat la restauració avui, que figurarà al catàleg de barraques amb el número 141.

La construcció va tornar a veure la llum el 25 de maig passat i, com sigui que es troba en una ubicació ben aprovisionada d'ombra, és ara una bona època per a procedir a la seva reconstrucció.

Els aixecadors de pedres no han oblidat el manual del bon barracaire per a procedir, molt ordenada i acuradament, a la recuperació de tan valuosa peça. Ha estat netejat de matolls tot l'entorn, s'ha obert una via d'accés més transitable que la que tenia i, tot seguit, es comença a buidar l'interior de tot el que conté. Tot fa pensar que va implosionar, com una bombeta incandescent, ja que fins i tot la llinda és dins.

 Això és el que ha donat de si la jornada. A dos quarts d’una, els follets del bosc han arreplegat les eines i han marxat contents i feliços, cadascú a la recerca de la seva Blancaneus que li tingui el dinar a punt.

divendres, 19 d’agost del 2016

Nova troballa. Barraca número 142 dedicada al Josep Mª Torras i l’Anna Pallejà

Alguns pedrasequers no fan vacances i dediquen el seu temps a la recerca i localització de nous elements construïts en pedra seca, activitat que ha donat un resultat molt interessant.

En un acte de col·laboració entre els conservadors de la memòria, quines cames cansades no els permeten els desplaçaments que requereixen les tasques de prospecció, i els que encara poden desplaçar-se entre matolls i bardisses amb una certa agilitat, s'ha fet la troballa d’una construcció molt maca i singular: una barraca amb avancé o, dit d’una altra manera, una barraca de dos cossos, com es pot veure a una de les imatges que s'adjunten.

L'accés, un pèl complicat en el moment de la prospecció, ha estat simplificat gràcies al sender que han obert els incansables aixecadors de pedres, transitable amb molta més comoditat.

Cal agrair les indicacions d’en Josep Sors per a la troballa, soci amb més antiguitat de la nostra entitat i etern col·laborador en les tasques de secretaria. Les fotografies són del també soci veterà Jaume Torrens, l'esquema és obra del màster pedrasequer Joan Roura.


dimarts, 9 d’agost del 2016

Restauració exprés de la barraca número 140, o “de la Sílvia”

Les dates per les que transita el calendari no són les més adequades per a dedicar-les al treball, encara que aquest sigui voluntari i no remunerat en calés. L'ambient es troba impregnat d’una flaire de vacacions: menys passavolants pel carrer i la pentinadora amb la botiga tancada. Al punt de trobada, a l'hora habitual, han concorregut quatre pedrasequers amb tres cotxes, fet poc usual però indicatiu de la desbandada que provoca el més d'agost. Segurament aquesta serà la jornada en la que es produirà el comiat per a donar pas al període de descans, o no. Posteriorment s'ha produït la incorporació de dos membres més del grup, arribant a la mitja dotzena.

L'objectiu era finalitzar la restauració de la barraca número 140, superant una certa por a treballar la llicorella, encara que presenta una gran estabilitat en la construcció ja que, posada del dret o del tort, sempre queda bé. El grup ha reeixit en la seva intenció i la barraca ha quedat finalitzada i lluint el seu número al front.

En finalitzar la jornada, s'acorda dedicar la setmana següent a descansar de les activitats manuals o feixugues. Temps de reflexió.

dimarts, 2 d’agost del 2016

De barraca en barraca ...

La 139
La barraca número 139 ja llueix el seu plomall de lliris, com un titot mascle en la seva dansa per a enllepolir la voluble femella. També ensenya el número que li correspon, gravat a la seva solapa molt primorosament per a identificar-se correctament davant les autoritats competents.

Tot seguit, el grup de pedrasequers ha adreçat les seves passes cap a la barraca número 140. No és que segueixin l'ordre de la numeració, és que aquesta era, suposadament, una que podia trobar-se en una ubicació amb una mica més d'ombra que qualsevol de les altres, fet que ha estat una lamentable pífia ja que, en aquell xaragall ple de matolls no n'hi havia cap que proporciones la protecció que necessita un adult en possessió de les seves capacitats mentals. La tropa s'ha fet un tip de tallar bardisses a tort i dret, fins a aconseguir un perímetre que els permetés treballar al voltant de l'obra amb una certa comoditat. Afortunadament per a la salut dels abnegats aixecadors de pedres seques, l'estat d’aquesta barraca no era massa lamentable i han pogut tapar-la amb una certa celeritat, tot i que arranjar la plaça davant la porta per a poder accedir-hi ha estat la feina més feixuga, conclosa just en el moment que algun dels membres del grup començava a fer olor de socarrimat, sota aquell Sol tan poc sensible a la feblesa de l'ésser humà.
La 140

En el decurs de la propera jornada quedarà poca cosa a fer en la barraca número 140. Es posarà la terra al capdamunt, on seran plantats els corresponents lliris, se li gravarà el número que li pertoca i serà batejada. Tot seguit, la tropa enfilarà el camí cap a la següent construcció a domesticar, que ja està ullada.

dimarts, 26 de juliol del 2016

La barraca “del Roldora”, quasi a punt

Si algú tenia dubtes sobre la eficiència (màxima eficàcia amb el mínim de recursos) dels pedrasequers, els exemples que es van exposant en aquest bloc li faran veure, de forma totalment diàfana, que està equivocat.

La barraca número 139, o “del Roldora”, ha passat de l'estat lamentable en el que es va trobar a una construcció digna de ser visitada, tot i que l'entorn no ajuda gaire a gaudir el moment en la seva plenitud.

Tot i que la tropa ha estat reduïda a la mínima expressió, degut a les baixes documentades d’una bona part dels aixecadors de pedra, la barraca ha anat pujant de mica en mica, quasi sense renecs ni baralles. Fins i tot, les pedres s'han aliat amb els abnegats obrers, encaixant una darrere l'altra sense gaires complicacions, només les hi faltava pujar elles soles. S'ha de tenir en compte que és la primera barraca refeta pel grup amb pedres de quars i llicorella, motiu que fa trobar-se cofois els seus membres en veure el magnífic resultat, tasca que han finalitzat tot just abans que s'escalfessin massa les eines al sol, moment en el que han sortit esperitats.

La reconstrucció es donarà per finalitzada quan la barraca sigui coronada amb els lliris i li sigui atorgat el número corresponent, gravat a la solapa com una medalla al mèrit barracaire.

dimarts, 19 de juliol del 2016

Restaurant la barraca número 139

Els avisos de canícula han estat escoltats pel grup que torna a ser pedrasequer. Calia triar una barraca un pèl fresca, que no es trobés sota la directa torradora influència de l’astre rei. Això només es pot aconseguir posant capçades pel mig, de maternals alzines en aquest cas, esquivant les flamarades que plovien del diàfan cel que es pintava en el decurs del matí d’avui. Però, ep!, tot té un límit, i aquest està relacionat directament amb l’obliqüitat de la caiguda del foc: quan es torna vertical, més o menys, cal recollir els trastos i plegar. De fet, el patró és el primer en donar l’ordre i ensinistra el grup en la forma més ràpida de fugir de la paella, tot i que sempre hi ha algun mandrós que s’entesta en posar l’última pedra.

Però no tot es patir l’escalfor del aire. En aquest cas també s’ha pogut gaudir de la seva aromàtica pestilència, efluvis procedents del clavegueram que brolla prop de la ubicació d’aquesta construcció, just sota les últimes cases del carrer de Can Riera a la urbanització del Racó. Aquesta insalubre surgència es troba adobada per la deixalleria que llencen els habitants d’aquelles cases limítrofes, conformant un quadre com els que pinta algun artista modern (no diré el nom que em ve al cap). Realment és lamentable aquesta poca higiene, ja que podria ser un veritable Racó per a passejar i gaudir de la sempre generosa Natura.

En qualsevol cas, els pedrasequers han estat prou hàbils per a distingir les pedres de la brossa, arreplegant llicorella i quars per a restaurar la barraca que portarà el número 139. El nom assignat és “del Roldora”, en honor al lloc on es troba ubicada.

dimarts, 12 de juliol del 2016

Feina feta

Els pedrallauners han finalitzar la seva tasca a la Font dels Avellaners. Ells s’haurien passat tot l’estiu allà, gaudint de l’aigua fresca que raja i de la maternal ombra que cau de les capçades però, posats a precisar, cal que recuperin la seva vessant de pedrasequers, tot i que serà complicat trobar una barraca a reparar que gaudeixi d’un entorn protegit per l’ombra. Sempre quedarà la solució d’inventar-se una de nova, allà on el Sol tingui barrat el pas, i gastar la suor justa que declara l’esforç físic, sense altres complements addicionals.

Contemplant l’obra acabada, han fet un brindis amb l’aigua que no s’atura, glops de vida que han estat complementats amb unes saludables cireres.

 Ara ja podeu anar a gaudir de l’entorn solitari d’aquell racó del riu, on la remor de l’aigua serveix de fons per al xiuxiueig dels ocells, un espai on fer callar la ment i meditar en saludable introspecció.

La jornada ha estat profitosa, ja que també ha estat alliberat el pas que mena cap a la Font de la Falguera, barrat fins ara per la soca d’un pi que no va aguantar les ventades.

 Infortunadament, el riu està bastant orfe d’aigua. No es detecta corrent descendent i els gorgs que encara en tenen la van perdent de mica en mica, evaporada per la canícula. Peixos, crancs i granotes han emigrat cap a terres més humides.

dimarts, 5 de juliol del 2016

La Font dels Avellaners ja és operativa


Una de les funcions principals, diria que la principal, d’una font és que ragi aigua pel seu brollador, encara que no surti a la pressió adequada com per a considerar-ho un broll. Doncs aquesta qüestió tècnica ja està resolta a la Font dels Avellaners: l’aigua surt per on s’espera que surti, fet que li atorga la categoria de font. Tot i que l’aigua és transportada per un sistema de canonades interconnectades, amb registres pel mig, l’aigua que surt és de procedència totalment natural i no clorada. Que sigui apta pel consum humà ho certifiquen les diferents absències de complicacions intestinals dels membres del grup, que consumeixen aquella aigua per a apaivagar la set estiuenca que provoca la feixuga feina de llauner, tot i que, afortunadament, l’ombra s’escampa amb profusió per aquelles contrades.

Cal esmentar que el cost de tot el material consumit en la reconstrucció ha estat suportat per la matriu d’aquesta petita agrupació, que és el Centre Excursionista de Castellar, amb l’altruisme i generositat que ha vingut mostrant en el decurs de la seva història, sempre al servei de la població on té la seva residència fiscal, tot i tractant-se d’una entitat totalment privada.

Els membres del grup tenen ben present la figura d’en Pere Cardona, impulsor d’aquestes activitats de recuperació de fonts, camins i construccions de pedra seca del terme municipal, i n’estan segurs que, allà on sigui ara, se sent ben orgullós de com està quedant aquesta obra. Va per tu, company!

Ara falta concloure el procés, que passa per arreplegar pedra (sempre en falta de pedra) i deixar allò ben maco, amagant la part tècnica per a deixar visible la que mostra una cara més natural i agradable. Prop de la Bassa d’en Barceló s’ha identificat una zona que en pot aprovisionar suficient com per a concloure l’obra, en el decurs de la jornada vinent serà transportada amb un carretó i ja només quedarà fer la inauguració oficial.

dimarts, 28 de juny del 2016

La Font dels Avellaners va endavant

Es podria dir que als membres del grup els agrada complicar-se l’existència. Del que era la Font dels Avellaners no en quedarà res, allà es veurà una nova font en un lloc diferent i també altres camins d’accés i de trànsit.

Moure una font no és gens fàcil. També s’ha de moure el circuit de l’aigua que ha de rajar perquè una font seca no té gràcia. Els pedrallauners farien un bon ús d’una retroexcavadora, però al C.E.C. no en tenim de pressupost per a poder afrontar una despesa d’aquest calibre. El cas és que se n’haurien estalviat molta feina per a rebaixar el terreny i obrir els nous camins, a banda de retirar la soca d’uns pins caiguts que han hagut de tallar amb la serra mecànica.

Pot ser atreta pel cant musical de la serra, s’ha presentat allà una parella del SEPRONA amb la intenció de demanar els papers (hauran estat enviats pel ministre que confabula?). Com sigui que els membres del grup són uns independentistes i indocumentats, un d’ells a declarat la seva filiació assolin la responsabilitat comunal. Els companys han agafat el compromís de portar-li tabac a la trena. Aquesta nit algun d’ells no dormirà, amb el cor encongit i la por al cos per si són deportats.

Un vistosa eruga, amb aspiracions de meravellosa papallona, ha passat discretament per allà sense intervenir en la qüestió. Preguntada per la seva opinió al respecte, s’ha negat a fer declaracions que podrien ser utilitzades en contra seva. Faltaria més!!